Textos de confinament

Penso coses des del Balcó

WhatsApp Image 2020-04-16 at 11.15.18

Anna Agulló Prieto

Un cop a la setmana em sento sola. La resta de dies estic bé. Els parèntesis al balcó amb l’escalfor d’un sol radiant, la infusió calenta amb la manteta quan plou i el temps per dibuixar, escriure o estudiar són un mal material per a la literatura.

Podria rascar més profund i dir que evito enfrontar-me amb una por subjacent. La por a un futur encara més incert, la por a perdre persones que estimo, hi són, i tant que si, però l’instint de supervivència les manté amortiguades.

Sento que estava preparada per a l’excepcionalitat. Ja fa anys que es va trencar la bombolla en que va créixer la meva generació, o al menys jo i el meu entorn de classe treballadora que havia assolit un cert benestar. La fantasia col·lectiva de que el món només podia anar a millor, que no hi hauria passes enrere en el progrés de la societat, es va esfumar. Llavors vaig començar a intuir que ens esperava un sacseig, que ens tocaria viure algun esdeveniment disruptiu. Certa part de mi sent l’alleugeriment de quan reps el diagnòstic d’un malestar que no tenia nom. Per fi li he vist la cara al monstre i tan de bo sigui el més esfereidor que em toqui veure de prop.

Sé que la meva tranquil·litat és fràgil. El cercle de l’horror és cada vegada més estret. Ja no són xifres llunyanes. Tenen nom i són estimats per qui jo estimo. Però encara sento la immunitat del “a mi no em passarà” i alhora demano cada dia que no em passi. A aquestes alçades de la vida ja he viscut coses “que no m’havien de passar a mi” i encara així aquesta sensació es resisteix a desaparèixer. L’agraeixo. Em manté en peu.

I ara penso en la innumerable quantitat d’horrors que passen cada dia, no només en llocs llunyans. Penso en crims massius i tragèdies íntimes que decidim obviar. Penso en com de privilegiada sóc per haver pogut sentir, en algun moment de la meva vida, que “tot aniria bé” i en com d’absurds em semblen ara els llençols penjats als balcons amb aquesta proclama.

No sé com anirà tot, no sé el que ens espera, però entre la una i les sis dona el sol al meu balcó.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s